El cinema probablement
− Allò magnífic és com per tranquil·litzar la gent n'hi ha prou amb negar l'evidència.
− Quina evidència? Vivim de ple en el sobrenatural. Res és visible.
− Ets increïble!
[Rètol: PARADA SOL·LICITADA]
− Els governs son estrets de mires.
− No acuseu els governs. Al món sencer, actualment, cap govern pot presumir de governar. Son les masses les que determinen els fets. Forces obscures les lleis de les quals son impossibles de conèixer.
− És cert que quelcom ens empeny contra allò que som.
− S'ha de seguir i seguir.
− Seguim perquè si no, sembla que estàs sempre protestant.
− Qui és doncs que es diverteix rifant-se de la humanitat?
− Sí, qui ens manega sense que ens n'adonem?
− El diable, probablement.
Le diable probablement (Robert Bresson, 1977)
Minut 50, a partir de subtítols i traducció pròpia.
A través d'aquesta conversa col·lectiva a l'autobús, iniciada per Charles i Michel, Bresson es demana en veu alta si hi ha algú o quelcom que es diverteix burlant-se de la humanitat, algú o quelcom que ens manipula de forma oculta, i en cas afirmatiu si aquest pot ser altre que el diable. Acabada la conversa, d'on prové el títol del film, i que ve a ser una síntesi extremadament concentrada d'aquest, el conductor gira el cap i l'autobús xoca. El film, com altres de Bresson, comença i acaba amb un suïcidi, anunciat pels diaris a l'inici, perpetrat ben bé al final. Després d'uns crèdits impresos sobre les barques que passegen gent per la Seine, dues portades de diaris anuncien que “Un home jove es suïcida al Père-Lachaise”, i que “El 'suïcidat del Père-Lachaise ha estat assassinat”. En ambdós casos la noticia s'acompanya d'una gran fotografia del protagonista del film, Charles, en el segon cas a més un titular subsidiari informa que ha estat una “Mort per dues bales: una a l'esquena i l'altra al cap”. Tot seguit un rètol situa l'acció inicial “Sis mesos abans...”. Sabem “què” ha passat, ja només importa el “com”.
Le diable probablement (Robert Bresson, 1977) és en certa manera un recorregut circular per la desesperació d’un jove que per molt que s’esforça no aconsegueix optar a una vida diferent, a qui el seu amic Michel atribueix un estrany desig “d'ésser excepcional en un mon excepcional” (Arnaud, 2003:93). Al llarg d'aquest traçat el protagonista Charles desafia de forma radical tot discurs redemptor per a la humanitat, paral·lelament les seves relacions d’amistat, amoroses i familiars es difuminen per complet, fins donar lloc al suïcidi dut a terme amb la complicitat d’un company i ja anticipat al principi de la pel·lícula. A la consulta del Dr. Mime, Charles enumera irònicament algunes conquestes de l’estat de benestar i la societat de consum, evocant així el caràcter cosificat i intercanviable de tota vivència i experiència: “En perdre la vida, això és el que perdria. Planificació familiar. Viatges organitzats, cultural, esportiu, lingüístic. La biblioteca de l’home cultivat. Tots els esports. Com adoptar un nen. Associació de pares i alumnes Educació: 0 a 7 anys, 7 a 14 anys, 14 a 17 anys. Preparació pel matrimoni. Obligacions militars. Europa. Decoracions. La dona sola. Malaltia: pagada. Malaltia: no pagada. L’home d’èxit. Beneficis fiscals pels majors. Impostos municipals. Compra a terminis. Cànon de ràdio i televisió. Targetes de crèdit. Reparacions de la llar. Índex de contractes. L’IVA i les tasses de retenció”.
Le Diable Probablement (Bresson, 1977) és un film clarament fixat en la seva època, sorgit de la desil·lusió i manca de sentit progressivament accentuades a França un cop pansides les visions utòpiques del Mai 68 (Reader, 2000:133). Novament un grup de joves en la via de la revolta i la sinceritat s'apleguen a la vora del Sena, aquest cop però el seu somni d'una vida diferent queda clarament desfasat, la crueltat de la realitat, la incessant devastació de la vida i del planeta, han convertit en ritual rutinari i sense efectes la ruptura amb els esquemes revolucionaris del passat, ja no es pot esperar cap canvi revolucionari, segons afirma Alberte “No hi haurà revolució. És massa tard” (Frodon, 2007:76-83, 80).
Els protagonistes d'aquest llargmetratge, en accentuat contrast amb els adults, escenifiquen un nihilisme absolut envers qualsevol discurs, ja sigui de caire religiós, polític o psicoanalític (Reader, 2000:133): “Aquesta gent jove són sortits de la generació del 68, el seu idealisme, la seva aspiració a un món menys corromput els val encara l'afecte del cineasta, qui tanmateix no creu en cap cas en el succés dels seus projectes” (Frodon, 2007:80). Novament una exploració sobre l'estat del món contemporani, aquest cop realçada per imatges documentals extretes de programes televisius, projectades sense comentari i explicades mitjançant un text llegit en veu alta pel grup de joves militants ecologistes: massacres de cadells de foca, residus de Seveso, contaminació per mercuri a Minamata, nens nascuts amb deformitats en aquests ambients, deixalleries, vessaments, pol·lució... imatges 'simplistes i ràpides' que fan de l'ecologia, una sensibilitat encara poc desenvolupada en aquell moment, l'horitzó polític més justificat i urgent.
Le Diable Probablement és un film de tesi, d'exploració de la contemporaneïtat més rabiosa, un pas més en un nihilisme film rere film cada cop més visible, dut a terme amb la intenció de donar l'alerta, d'inquietar, d'expressar una revolta, de combatre el rebuig a veure la mort possible no només d'una civilització sinó de la vida mateixa (Zunzunegui, 2001: 201-210). El jove Charles, fastiguejat de la universitat, l'església i els psicoanalistes, declara com Lancelot la seva incapacitat per comprendre el sentit del món que l'envolta, i sense alliberament possible, duu a terme el seu sacrifici per una gran causa, en rebuig radical a tota una societat i el seu mode de vida. No obstant, en aquest conflicte permanent entre vida i mort, el suïcida afirma tot just després d’exclamar que no vol morir: “Odio la vida. Però també odio la mort. Em sembla espantosa”.
El penúltim film de Bresson, marcat per la desil·lusió provocada per la davallada dels ideals de pau i amor de finals dels seixanta, es correspon com cap altre al seu temps, anticipant-se fins i tot a noves problemàtiques i moviments, com l'activisme mediambiental. El grup de joves protagonistes organitzen sessions on es projecten i comenten imatges de devastació ecològica derivada de la producció i consum de mercaderies: deixalleries de cotxes, caceres de pingüins, contaminació d’aigua i aire, efectes de la radiació, etc. Paradoxalment el pare de Michel és un prolífic home de negocis que es dedica a la tala d’arbres, quelcom que Charles li retreu fins i tot quan l'acompanya a l’explotació forestal per veure la feina que s’hi duu a terme: matar arbres per fer diners, tot el contrari dels valors que Michel defensa en els seus llibres ecologistes, valors que apareixen llavors com una simple mercaderia més a posar en circulació.
En una entrevista concedida poc després d’acabar Le diable probablement (1977), Bresson afirma “Allò que m’ha empès a fer aquest film és el malbaratament que hom ha fet de tot. És aquesta civilització de masses on aviat l’individu ja no existirà. Aquesta agitació boja. Aquesta immensa empresa de demolició on morirem per on hem cregut viure. És també l’estupefaent indiferència de la gent, excepte de certs joves actuals, més lúcids” (Reader, 2000:133)i.
El film immediatament anterior a aquest, Lancelot du Lac (1974), segueix una progressió en tres fases emmarcades per un pròleg i un epíleg prou explícits. Primerament venen les amenaces, proferides envers altres o ressentides en l'ambient, fins el moment en què els conspiradors desenfunden la daga que ha de provar la culpabilitat de Lancelot. Llavors hi ha l'agitació, les panoràmiques de peus que marxen d'un lloc a l'altre sense un rumb concret, un rondar que equival a la cerca del Grial i que s'interromp bruscament amb les topades del torneig. Finalment hi ha el vessament de sang, de Lancelot i la resta de ferits durant el torneig, de les víctimes de lluites fratricides entre cavallers, i com no de la matança final que clou el film. Amenaces, agitació i mort. “El bosc, és el diable” diuen els cavallers quan tornen de la infructuosa cerca de Lancelot ferit, anticipant el títol del film que seguirà.
De manera similar, a Le diable probablement (Robert Bresson, 1977) Charles es refereix als seus pares tot dient “Com més ric és mon pare, més se l’estima ella”, i parla al seu amic Michel de “El diner tot poderós! El diner la única salvació!”. Tals afirmacions conviden a establir ponts envers el film immediatament posterior, L'Argent (Robert Bresson, 1983), treball que suposa el final no previst d'una filmografia que podria haver-se prolongat de no ser per la impossibilitat de Bresson de trobar els recursos necessaris sense renunciar a una completa independència creativa. Respecte a aquest darrer títol, El diner, es pot dir que “Es tracta d'una temptativa molt ambiciosa d'estudi de la societat contemporània segons una aproximació metafísica, amb un principi simple al seu centre: el diner com a agent del Mal -hom pot utilitzar en aquest cas la majúscula, ja que l'empenta d'aquesta força de destrucció i disjunció (etimològicament, el diable és allò que separa) és aquí absoluta, sobirana. Els ideals d'un altre món que, bé sigui de manera il·lusòria o derisòria movien els personatges dels films dels setanta, han desaparegut” (Frodon, 2007: 83).
A L'Argent Bresson descriu de manera precisa com l'organització de les relacions humanes pel diner estructura la societat, en un anàlisi que l'apropa al marxisme, en què observa la insalvable jerarquia entre els personatges de la gran burgesia, petita burgesia, treballadors, i desclassats, així com el funcionament dels aparells de l'Estat que asseguren l'ordre al servei d'aquesta jerarquia: família, escola, església, policia, justícia, presó... A tot això es pot afegir de nou l'aproximació generacional, la contraposició entre el món dels joves i el dels adults, i un possible paral·lelisme entre el diner i el cine, com a formes d'idolatria en les societats contemporànies (Frodon, 2007: 83-89). El “co-protagonista” d'aquest darrer film, a banda de “El diner”, és un personatge anomenat Yvon Targe qui, injustament empresonat, atorga al diner la condició de diable: “O diner, Déu visible, què no ens faràs fer” (Arnaud, 2003:143).
Al final d'una entrevista publicada originalment per Cinématographe el juliol-agost de 1977, en resposta a la pregunta sobre una possible crida a generacions futures en els joves de Le diable probablement, Bresson afirma: “Els mostro com em sembla que son: estimant-se i fent-se patir. El tutejament, nascut de Maig del 68, ha estat ja signe d'un cert sentiment d'igualtat entre els joves, ple de presagi. Tot està en aquest tutejament magnífic. La igualtat que s'exerceix entre els infants es perpetua en els adolescents d'avui dia. És aquest tipus d'igualtat que cal trobar” (Bresson, 2013: 320).
Al final d'una entrevista publicada originalment per Cinématographe el juliol-agost de 1977, en resposta a la pregunta sobre una possible crida a generacions futures en els joves de Le diable probablement, Bresson afirma: “Els mostro com em sembla que son: estimant-se i fent-se patir. El tutejament, nascut de Maig del 68, ha estat ja signe d'un cert sentiment d'igualtat entre els joves, ple de presagi. Tot està en aquest tutejament magnífic. La igualtat que s'exerceix entre els infants es perpetua en els adolescents d'avui dia. És aquest tipus d'igualtat que cal trobar” (Bresson, 2013: 320).
i Aquestes paraules de Bresson apareixen originalment al Quotidien de Paris de 16 juny 1977. La cita de Reader (2000:133) inclou només la primera frase, es pot trobar la cita completa a: Le diable probablement (2008); Dins Wikipédia. L’encyclopédie libre. En línia a: http://fr.wikipedia.org/wiki/Le_Diable_probablement.
