PROPERA CONVOCATÒRIA

  Dissabte 4 de juny

"L'argent" (1983)
de Robert Bresson
A "La Reina d'Àfrica"
C/.- Bolívar 10. Barcelona.

18:00h. Presentació a càrrec de Manel Muntaner
+ projeccions, debat, poesia, música, fotos...

Més informació: http://cineforumk.blogspot.com




El primer que cal tenir en compte quan parlem de cinema és que parlem  de cinema com art cinematogràfic.


El cinema, imatges en moviment i sons, que reprodueixi la realitat amb rigorós realisme extern, sense senyals d’un determinat punt de vista, no es pot considerar art cinematogràfic. Podria ser cinema informatiu (notícies) o fins i tot formatiu (pedagògic), o també que copia o reprodueix un altre art (teatre, pintura o música), però li mancaria la seva veritat creativa i estrictament cinematogràfica.

Des del mateix moment del seu invent, - l’any 1895 – el cinema es va desenvolupar en dos grans tendències: les pel·lícules produïdes pels germans Lumière de caire bàsicament documental i les produïdes per Georges Meliès que es basarien en el teatre i en els trucatges. Aquesta segona tendència que introduïa la ficció i estructures teatrals va créixer moltíssim i molt ràpidament donat l’èxit comercial que van aportar aquestes pel·lícules i que van anar refermant l’anomenada industria del cinema. El muntatge de les pel·lícules i més endavant també l’invent del sonor es van desenvolupar bàsicament dins d’aquesta tendència narrativa-teatral. El cinema enregistrava i projectava imatges en moviment i per tant reproduïa la realitat en la seva aparença. Això era l’important. No hi feia res que aquesta realitat fos estructurada amb recursos teatrals (textos literaris, interpretacions dels actors, narrativa teatral, escenaris) sinó que fins i tot es pretenia. En realitat les pel·lícules eren i encara són una barreja indiscriminada de recursos cinematogràfics i recursos teatrals i aquesta barreja acaba convertint la pel·lícula en quelcom fals i no vàlid.

Per què fals i no vàlid? (almenys entenent el cinema com a art cinematogràfic)

Perquè hem de considerar que els recursos teatrals i els cinematogràfics són absolutament antagònics. El teatre és vida, es fonamenta en la relació de dos éssers vius: l’actor i l’espectador. L’emoció i la veritat que el teatre transmet es fonamenta en la relació que s’estableix entre l’actor viu, present, amb la veu, amb la interpretació i l’espectador viu; i això encara que tota la resta sigui fals (decorat, vestuari, il·luminació, etc.) . El corrent que estableix aquesta relació va de dins a fora, de l’actor extravertit cap a l’espectador que rep aquest corrent. Aquesta és la veritat i aquesta és l’emoció. Aquesta realitat teatral també es pot considerar un espectacle. Si una càmera de cine, doncs, enregistra aquest teatre i aquest espectacle està utilitzant el cine per reproduir la realitat teatral i espectacular i en tant que reprodueix no crea una veritat cinematogràfica. Recursos, doncs, teatrals enregistrats i reproduïts.

 Quant als recursos cinematogràfics, que són antagònics als teatrals, s’hauran utilitzat aquells que a l’hora de projectar la pel·lícula suposaran una diferent relació de la que s’estableix en el teatre (actor > espectador; dintre > fora; ésser viu > ésser viu):   Espectador (aquí l’anomenaríem ‘activador’) >pantalla-imatge; fora > dintre; ésser viu > il·lusió de moviment. Aquests recursos cinematogràfics que són antagònics als teatrals, cal dir que s’han d’utilitzar perquè quan la pel·lícula es projecta no hi ha res viu a la pantalla (cap actor viu com en el teatre) sinó unes imatges en moviment (il·lusió de moviment que es crea al cervell de l’espectador) i que obliga l’espectador a ser ‘activador’, cercant aquest moviment cap a l’interior, més enllà de la pantalla i endins d’aquesta. Diríem que ha de succeir com quan algú contempla un quadre que sense tenir moviment extern, en té un d’intern produït per la imatge, la forma de la imatge. En poesia o literatura passaria el mateix. El lector (no espectador) llegint aquella escriptura, ‘crea’, recrea allò que està escrit i li dóna vida, li dóna moviment. En el cas del cinematògraf diríem que el moviment extern (imatges en moviment) ha d’esdevenir moviment ‘intern’ purament cinematogràfic, del contrari és moviment teatral, ‘extern’ i espectacular. Veurem de seguida que per aconseguir això el creador cinematogràfic haurà d’enregistrar unes imatges i uns sons lliures d’empremtes dramàtiques, teatrals, extravertides. Imatges diríem ‘neutres’, insignificants,  no significants. Imatges com paraules d’un llenguatge. Aquestes imatges seran la base de la pel·lícula cinematogràfica.

La primera tendència, que es dedicava a enregistrar la realitat fotogràfica, documental, o diguem ‘objectiva’ i que només aportava el moviment al invent de la fotografia, també resultava incomplerta si no desenvolupava altres recursos, recursos cinematogràfics. Cinematografia  significaria doncs escriptura amb imatges en moviment i sons. El cinematògraf, per tant, podia i havia de ser una escriptura. Escriptura per expressar i comunicar no només imatges i sons sinó idees i pensaments. Per això aquestes imatges, com les paraules, han de combinar-se, relacionar-se. Per això el cinematògraf no és tan sols imatges en moviment i sons sinó ‘relació’ de imatges i sons. Aquesta nova dimensió s’aconsegueix pel muntatge. Muntatge, ordre i duració dels plans no només per explicar la història temporalment sinó per crear aquest ritme o moviment interior que no sigui conseqüència ni camini paral·lel amb el moviment extern de la imatge que es mou. El moviment exterior, desdramatitzat, desteatralitzat, mecanitzat ha de devenir interior, invisible. Pel muntatge aquelles imatges i sons enregistrats i que eren com paraules d'un llenguatge -neutres, mortes-,  comencen a tenir vida. Adquireixen un altre valor o dimensió més enllà del seu propi. Diríem que el propi, era concret, neutre, mort; el muntat seria abstracte, significatiu, viu. Entès així el cinematògraf,  s’ha d’afirmar que no són les imatges ni els actors els que donen vida a la pel·lícula, sinó que la pel·lícula muntada (imatges i sons ordenats, combinats) és la que dóna vida a les imatges, als personatges (no actors teatrals sinó models).

En el llenguatge cinematogràfic, en aquesta escriptura, la ‘el·lipsi’ té molta importància. De fet és la seva essència: allò que no hi és però hi és. S’elimina quelcom del camp visual, però la combinació de les imatges fa que hi sigui present; l’espectador (activador) llegeix aquesta escriptura i ho fa present.

En realitat el·lipsi i espectacle són quelcom antagònic. El cinematògraf és l’el·lipsi i per tant el ‘no-espectacle’. L’espectacle està bé quan la comunicació és de éssers vius a éssers vius, és la festa, és el teatre, és l’extraversió. Però les imatges en moviment i els sons (que no són vida) que són quelcom concret, amb la combinació han d’esdevenir quelcom abstracte. Si l’espectacle és ‘l’esdevenidor’ del somni (diríem alguna cosa com la droga) l’el·lipsi és el ‘desvetllador del somni. Diríem que per l’el·lipsi ‘l’espectacle’ passaria de l’exterior a l’interior. L’el·lipsi és la creació dels propis espais interiors, és l’aliment que t’alimenta, és l’essència que et comunica, és la carència que t’omple, és el silenci que es fa música. El·lipsi és la plenitud, és l’emoció veritable, sensació estranya carregada a la vegada de benestar i inquietud: gana de conèixer i conèixer. L’el·lipsi és el contacte amb allò ‘no-efímer’, és la plenitud de sentir que s’està en contacte amb allò essencial. 

Si, com diu Guy Debord,  “l’espectacle és el malson de la societat moderna encadenada que no expressa res més que el desig de dormir.  L’espectacle és el guardià d’aquest somni”, l’el·lipsi és el desvetllador del somni que et posa en comunicació amb tot allò viu i real fent-te a tu real i viu. Si l’espectacle és com bombolles de sabó que enganyen un instant la il·lusió, l’el·lipsi és la flama de la pròpia creativitat, l’espurna de la imaginació que fa del cel buit un cel ple d’estrelles. 

La creació d’aquest llenguatge, d’aquesta escriptura requereix un autor, un creador. En el cas del cinematògraf i emprant l’el·lipsi, el creador no crea posant sinó traient, eliminant a fi i efecte que sigui l’espectador (activador) qui descobrint l’el·lipsi, creï ell allò que el creador li ha tret. Robert Bresson diu que la seva feina és ‘pelar’ els fils perquè passi el corrent. Aquest corrent seria el cinematògraf: fotografiar les coses i les persones eliminant l’accessori perquè quedi l’essencial i així passi el corrent.

El cinematògraf és l’art d’expressar el màxim de moviment mitjançant gran dosi de quietud. El cinematògraf és expressar el màxim amb el mínim. El cinematògraf és un conjunt d’imatges que “s’escolten” combinades amb un conjunt de sons que “es veuen”. Tota imatge ha de ser un miratge el·líptic de la realitat. Citant una altra vegada Bresson “el cinematògraf és un conjunt de llums i ombres, fan falta moltes ombres”. I això perquè pugui ser l’espectador (activador) qui descobreixi les llums.
                                                               
                                                 Manel Muntaner i Tanganelli
                                                                   Maig 2010